Palestina és un país real, sota colonització i ocupació; ens esforcem per continuar explicant la seva història, ja que explica el present i influeix en el futur del poble palestí.

Diverses persones membres de la comunitat palestina a Catalunya han obert casa seva, els seus àlbums de fotos familiars, documentació administrativa atresorada durant anys i altres objectes amb una forta càrrega històrica. Ens han relatat com van viure la Nakba en primera persona, com van haver de fugir “amb allò posat”, com les dones palestines enfronten la doble ocupació -la del territori i la dels seus cossos-, com el poble palestí resisteix i s’enfronta a la força ocupant.

Agraïm la generositat d’Ahmad, Ibrahim, Mazeed, Miasar, Natàlia, Nour, Salam, Sami, Yousef, per obrir els seus cors i contribuir a fer que la memòria històrica palestina estigui viva a Catalunya.

Ibrahim Beisani

Els meus pares ens explicaven sovint com els van fer fora de casa, “corre, corre, ens persegueixen, ens mataran…”. Van sortir amb el que portaven posat, va ser dramàtic. Allí es van quedar totes les seves pertinences, amb l’esperança de tornar ràpidament. El meu pare va morir amb 55 anys i la meva mare amb 92 anys, tots dos vivint encara a Jordània, tots dos esperant tornar a casa seva a Palestina.

Jo vaig arribar a Barcelona des de Jordània per estudiar medicina i em vaig quedar aquí. Ara sóc metge jubilat, han passat molts anys. En aquestes carpetes guardo la correspondència que durant tant de temps he mantingut amb la meva família, aquí està condensada la nostra història familiar i el nostre anhel de tornar a Palestina.

Actualment, 5,4 milions de palestins viuen desplaçats al seu propi país, a Síria, el Líban o Jordània, entre altres països. Els refugiats palestins representen una quarta part de la població refugiada del món.

Miasar Husein

Les dones palestines són les veritables màrtirs de l’ocupació israeliana, s’han hagut d’ocupar de tot i tirar endavant les seves famílies, mentre tenen els seus fills a la presó, quan no són màrtirs… La dona és la columna vertebral de la casa, si la dona és forta, la família s’aixeca. Un exemple és la meva cunyada: amb la primera intifada, els soldats van venir a Salfit i es van emportar 250 nois del poble, entre ells el meu germà, per haver participat en manifestacions i haver tirat pedres. S’inicià un procés de judicis constantment ajornats i interrogatoris interminables Durant 21 anys el meu germà va arribar a estar tres vegades a la presó, mentre la meva cunyada s’ocupava d’aconseguir ingressos i de la seva família. Va ser molt dur.

Durant la Nakba, milers de famílies van marxar amb les claus de casa i la il·lusió de tornar. La clau ha esdevingut un símbol del dret al retorn per als refugiats i per a tot el poble palestí.

Yousef Ramadan

Vaig decidir tornar a Jordània i posteriorment al Líban per integrar-me a la guerrilla palestina. Per mitjà de l’ambaixador iraquià a Madrid, vaig aconseguir un passaport iraquià amb què viatjar, encara que els israelians me’l van confiscar.

Estava treballant al centre sanitari del Front Democràtic per a l’Alliberament de Palestina a Beirut quan va passar l’atemptat israelià el 1981 a Al-Fakhani, on les milícies de les organitzacions palestines teníem les nostres oficines. Van fer una massacre, jo em vaig salvar de miracle.

Vaig ocupar diferents càrrecs a l’OLP -Organització per a l’Alliberament de Palestina- i vaig arribar a ser el seu representant a Tunísia. Va ser una època dura, de molts viatges i de clandestinitat, però plena d’esperança.

El moviment estudiantil palestí va contribuir a la resistència palestina, primer contra l’administració britànica i després contra el sionisme. El 1959, Yasir Arafat i Abu Jihad funden a El Caire la Unió General d’Estudiants Palestins

Nour Abu Hadid

Ella va ser una gran dona, va participar en la primera intifada, al costat d’altres nets i els joves del poble. Encapçalava les manifestacions portant la bandera palestina. En una d’aquestes manifestacions van assassinar Ala Eddin, el meu germà petit de 8 anys… Va ser molt dolorós. La meva àvia va sortir pels carrers d’Azmut durant el seu enterrament, amb un pal enlaire, demanant justícia i tot el poble la seguia. Arran d’aquest fet, els soldats israelians van agafar la meva àvia i la van interrogar. Ella mai no es va doblegar.

Guardo en el meu record una cosa que la meva àvia sempre deia: “Vaig viure l’ocupació turca i se’n van anar. Vaig viure l’ocupació anglesa i també se’n van anar. Ara visc l’ocupació sionista i espero poder veure’n la marxa”. Va viure fins als 102 anys i no va poder veure el desig complert.

Cisjordània va ser ocupada i annexada per Jordània entre 1948 i 1967, a conseqüència de l’ocupació israeliana i de la Nakba. Amb la guerra dels Sis Dies el 1967, Israel va ocupar Cisjordània, el Sinaí, Gaza, Jerusalem Est i els Alts del Golan.

Salam Al-Maslamani

Vivíem a Nablus, on es va refugiar la meva àvia amb la Nakba. Des dels inicis de l’ocupació, els sionistes es van quedar amb tot: la casa, el jardí, les fotos, els nostres objectes… fins avui. Per això és tan important per a mi guardar les evidències del nostre passat com a poble.

Conservo el passaport de la meva àvia, emès pel govern palestí a Jerusalem l’any 1944, durant el protectorat britànic. El guardo com un tresor, com a reconeixement a la nostra identitat palestina i de les nostres arrels. També guardo la botelleta on la meva mare tenia el kohol per pintar-se els ulls, un rellotge del meu pare, un petit moneder fet a mà i el seu mocador brodat. Són objectes estimats que em vinculen amb les meves arrels i em permeten estar més a prop de la meva família. Els toco, els veig i em connecten amb els meus records. Són una evidència de l´existència de Palestina.

Entre 1923 i 1948, Palestina va estar administrada territorialment pel Regne Unit, per mandat de la Societat de Nacions. Les persones nascudes a Palestina en aquest període disposaven de passaport del govern palestí.

Sami Abdel Jawad

En plena intifada, no s’admetia que se celebressin casaments, perquè un casament és una manifestació de joia i de participació del poble. La gent estava atemorida amb els tocs de queda permanents, els detinguts permanents, els registres permanents i les invasions. Vam haver de celebrar les nostres noces sense cants ni mostres d’alegria.

A casa conservem un tapís amb escenes brodades d’un casament palestí. Estan brodats els versets que es canten durant la celebració, en el moment en què treuen el nuvi i la núvia perquè es trobin. Es veuen escenes amb els convidats vestits amb el vestit típic, cantant a la casa del nuvi, cuinant per als convidats o portant la núvia a la casa del nuvi muntada sobre un cavall de pura raça.

La Primera Intifada o Revolta de les Pedres va ser un moviment popular i de base a Palestina en contra de les forces ocupants, amb protestes de resistència i desobediència civil. Els i les joves van estar sempre a primera fila. Els morts palestins es van comptar per milers.

Mazeed Khalilia

Amb la segona intifada, els soldats van entrar a Jenín. Israel va fer servir una quantitat d’armament injustificada per entrar a les nostres ciutats, a més de tota mena de violència. També va fer servir la guerra psicològica. Per exemple, en el meu cas, em van negar poder desplaçar-me a casa meva a Jenín perquè la meva documentació, el meu DNI, deia que residia a Ramallah. Durant la segona intifada ningú podia sortir de Ramallah, em vaig quedar atrapat, sense casa, sense feina, sense poder traslladar-me. En canvi, vaig aconseguir una invitació per anar a Catalunya a través d’uns periodistes. Ho vaig celebrar com si viatgés al paradís. Vaig deixar Palestina el Nadal del 2004, em va ser més fàcil emigrar a Barcelona que tornar a casa meva.

L’any 2000, en ple debat sobre el futur de Jerusalem, va esclatar la Segona Intifada, arran de la visita d’Ariel Sharon a l’esplanada de la Mesquita Al-Aqsa. La seva presència va ser un desafiament obert al poble palestí.

Natalia Abu-Sharar

Quan tenia 10 anys, travessant la frontera entre Jordània i Cisjordània per anar a Jericó, em van aturar als controls de seguretat perquè les polseres que portava van fer sonar el xiulet d’alarma. La meva mare va dir als soldats que jo no parlava àrab ni hebreu. Així i tot, els soldats em van apartar i em van començar a parlar en àrab. Em preguntaven si portava armes, però jo no entenia res. Dels nervis, vaig començar a riure i llavors van arribar un munt de soldats. La meva mare, que era a l’altra banda, plorava. Fins que va arribar un soldat argentí i em pregunto “portes armes?” i finalment vaig poder dir que no. Aleshores em van portar a una habitació, em van despullar i em van interrogar fins que per fi em van deixar anar. M’han humiliat i registrat diverses vegades a la frontera per ser palestina i per ser dona, però la primera vegada va ser una commoció que mai no he pogut oblidar.

Els vestits palestins tradicionals compten amb una gramàtica pròpia que pot ser llegida dins les diferents regions palestines. Abans del 48, eren utilitzats només a les zones rurals, fins que van caure en desús. Actualment s’han reprès com a símbol d’identitat.

Ahmad Atawneh

Amb els Acords d’Oslo del 1993, l’Autoritat Nacional de Palestina va facilitar la tornada a Palestina al meu pare, com a professor d’àrab. Els meus pares van tornar i van començar una vida nova a Beit Kahel. En assentar-se a Hebron, la meva mare es va implicar en la lluita i va estar a primera línia política, arribant a ser alcaldessa de la ciutat. Dels meus pares he après el que és necessari seguir lluitant i resistir per poder existir com a poble palestí.

La kufiyya és un mocador tradicional de l’Orient Mitjà i l’Aràbia. Té un dibuix geomètric i color que varia d’unes zones a les altres. Sobre el fons blanc, els dibuixos poden ser de color negre (a Síria i Palestina) i color vermell (a Jordània).